Història de Sant Pere de Ribes

La història de Sant Pere de Ribes és molt més rica i sorprenent del que pot suggerir a primera vista una població situada entre Sitges, Vilanova i la Geltrú i els primers contraforts del massís del Garraf. La seva evolució no es pot explicar només seguint el creixement d’un nucli urbà, perquè durant segles Ribes va ser, sobretot, un territori de masies, vinyes, petits nuclis, camins, torrents i comunitats disperses que compartien institucions, parròquia i terme municipal.

Aquesta característica encara es reconeix avui en un municipi on conviuen els dos grans nuclis de Ribes i les Roquetes amb llocs històrics com Puigmoltó i la Vilanoveta, antigues masies i nombroses urbanitzacions. Una primera curiositat geogràfica en resumeix bé la personalitat: tot i que Ribes sol percebre’s com un municipi d’interior, el seu terme té una petita sortida al Mediterrani, d’uns 658 metres de costa.

A més, la població actual no va néixer exactament on avui hi ha el centre urbà. Per conèixer-ne l’origen cal anar a Sota-ribes, acostar-se a la riera i mirar la torre circular del castell. Allà comença documentalment la història medieval de la població, tot i que el territori feia molts segles que estava habitat.

Cronologia essencial

• Època ibèrica i romana · Ocupació documentada a l’entorn de Can Coll i possibles usos antics del lloc de Sant Pau.
• 6 de maig de 990 · El bisbe Vives de Barcelona atorga carta de població i franquícies als habitants del castell de Bell-lloc o de Ribes.
• 1269 · Primers síndics nomenats pel consell de la Universitat de Ribes.
• 1333 · Carta de franquícies d’Alfons el Benigne per poblar Puigmoltó.
• 1364 · Un document descriu la fortalesa amb torre, pati, fossat i muralla.
• 1390 · El bisbe Ramon d’Escales recupera la jurisdicció del castell.
• 1502 · Primera menció de la Casa del Terme.
• 1620 · El bisbe cedeix el castell al Comú de Ribes a canvi de dos capons i sis diners l’any.
• 1663 · S’acorda construir l’Església Vella de Sant Pere.
• 1845 · L’ermita de Sant Pau i els seus terrenys passen a ser de propietat municipal.
• 1891–1893 · Es construeix la Casa de la Vila modernista.
• 1899–1905 · Neix el Redós de Sant Josep i Sant Pere, obra de Josep Font i Gumà.
• 1910 · S’inaugura l’Església Nova (4 de setembre) i la parròquia deixa Sota-ribes.
• 1923 · S’inaugura l’Autòdrom de Terramar, a prop del límit amb Sitges.
• 1936–1939 · La Guerra Civil destrueix bona part del patrimoni religiós.
• 1949 · El castell queda protegit com a Bé Cultural d’Interès Nacional.
• 1968 · Els «blocs de l’entrada» acceleren el creixement de les Roquetes.
• 1973 · Primera Festa Major de les Roquetes.
• 2021 · El castell obre com a centre d’interpretació del patrimoni (27 de maig).

Abans del castell: un territori habitat molt abans de l’edat mitjana

La data de 990 és fonamental per a la història documental de Ribes, però no s’ha de confondre amb l’inici de la presència humana al terme. Diversos jaciments demostren una ocupació molt més antiga. A l’entorn de Can Coll, per exemple, s’hi han documentat materials que van de l’edat dels metalls i el món ibèric fins a època romana: ceràmica ibèrica, fragments d’àmfores i restes constructives romanes. A prop de l’ermita de Sant Pau també s’hi han identificat indicis d’un ús del lloc anterior a la construcció cristiana.

Això vol dir que el paisatge ribetà que avui associem a vinyes, masies i camins rurals té estrats històrics superposats durant més de dos mil anys. Les terres suaus entre el Garraf i el litoral oferien aigua, conreus i passos naturals entre la costa i l’interior. Molt abans que existís un poble anomenat Sant Pere de Ribes, ja hi havia un territori humanitzat.

L’any 990: el naixement documental de Ribes

El document que tradicionalment marca l’inici de la història medieval de Ribes és del 6 de maig de 990. Hi consta que el bisbe Vives de Barcelona concedia una carta de població i franquícies als habitants del castell de Bell-lloc, també anomenat ja castell de Ribes. Calia reconstruir i repoblar aquella zona de frontera després de les ràtzies d’Almansor. A canvi de determinades llibertats i de la possessió dels seus béns, els pobladors havien de col·laborar a reconstruir i mantenir la fortalesa.

Costa imaginar, davant la tranquil·litat de Sota-ribes, aquell paisatge de fa més de mil anys, quan la zona era una frontera inestable entre dominis cristians i musulmans. El castell no era una residència romàntica, sinó un instrument militar de vigilància, defensa i control del territori, integrat en la xarxa defensiva del gran centre fortificat d’Olèrdola.

Durant un temps el castell de Ribes va formar part del terme d’Olèrdola, i la seva jurisdicció va estar estretament lligada a la seu episcopal de Barcelona, una relació que va marcar durant segles la història política del territori. La família dels senyors de Ribes també va tenir els castells de Sitges, la Geltrú i Miralpeix fins a finals del segle XIV.

La torre rodona que ha vist passar més de mil anys

De l’antic Castell de Ribes o de Bell-lloc, l’element més espectacular és la torre circular, de gairebé vint metres d’alçada i uns set metres de diàmetre. El conjunt està protegit com a Bé Cultural d’Interès Nacional des del 1949.

Un document del 1364 descrivia la fortalesa com un conjunt de torre, pati, fossat i muralla: un recinte molt més complex que la imatge que ens ha arribat. El 1390, el bisbe Ramon d’Escales va recuperar la jurisdicció i els drets sobre el castell.

Una de les curiositats més delicioses de la història municipal arriba el 1620, quan el bisbe va cedir el castell al Comú de Ribes. La contraprestació anual era sorprenentment modesta: dos capons i sis diners. Des d’aleshores, l’antic símbol del poder feudal va servir la comunitat com a magatzem de blat, arxiu, dependències municipals, botiga i presó.

Els grafits dels presos

L’ús de la torre com a presó hi va deixar una empremta extraordinàriament humana. A les parets s’hi conserven inscripcions i grafits fets per presos, alguns probablement de finals del segle XIX: darrere les grans dates, bisbes i senyors hi apareixen persones anònimes que van deixar el seu rastre a la pedra.

El castell va tenir una altra vida inesperada al segle XX. Cap als anys 1970 el va recuperar i restaurar el cèlebre ballarí i especialista en castanyoles José de Udaeta, que el va convertir en residència i punt de trobada d’artistes de diversos països. Després de noves rehabilitacions, el 27 de maig de 2021 va obrir una nova etapa com a centre d’interpretació del patrimoni cultural del municipi.

Sota-ribes: el poble que va quedar a l’altra banda de la riera

Al voltant de la fortalesa es va formar l’antic nucli de Sota-ribes, que encara explica visualment l’origen del municipi: el castell, l’església vella, l’antiga rectoria i la Casa del Terme, amb petites cases i camins d’una organització molt diferent de l’actual.

El topònim té una explicació especialment interessant. «Ribes» s’ha relacionat amb el llatí ripa (riba, marge, cingle), i les timbes són els talls que l’erosió de la riera fa als terrenys argilosos. Sota-ribes seria literalment el nucli situat «sota les ribes». Tradicionalment els veïns han dit al poble simplement Ribes, i han reservat Sant Pere de Ribes per al nom oficial.

L’Església Vella: gairebé nou segles de culte al costat del castell

La parròquia primitiva va néixer lligada a la fortalesa. Hi va haver una capella medieval reformada i substituïda amb els segles, i el 1663, després de la Guerra dels Segadors, es va acordar construir l’edifici que avui coneixem com a Església Vella de Sant Pere. Les obres van durar uns dotze anys i les va pagar en bona part la mateixa població. El temple va ser parròquia fins al 1910, quan el centre religiós es va traslladar a la nova església del nucli modern.

Aquest trasllat resumeix el desplaçament històric de Ribes: durant segles la vida política i religiosa es va organitzar al costat del castell i la riera, però el creixement urbà va anar portant el centre de gravetat cap al Palou, el carrer Major i l’actual cor de la població.

La Casa del Terme i la «Universitat» de Ribes

Compte en llegir documents antics: la Universitat de Ribes no era una universitat, sinó la comunitat organitzada de veïns, el govern municipal anterior a l’ajuntament contemporani.

Ja el 1269 hi consten síndics nomenats pel consell general de la comunitat; el 1351, reunions convocades amb el toc de campanes; el 1502 apareix la Casa del Terme, on es reunien els representants de veïnats com el Palou, les Parellades, la Vilanoveta, Puigmoltó i les Torres; i el 1643 hi consta un Consell de Trenta. Ribes no era una població compacta, sinó una comunitat territorial d’assentaments que es governaven junts.

Puigmoltó: gairebé 700 anys d’història documentada

Puigmoltó, un petit nucli de cases blanques entre Ribes i la costa, apareix documentat el 1333, quan Alfons el Benigne va atorgar una carta de franquícies per afavorir-ne el poblament. El que veiem avui és sobretot dels segles XVIII i XIX, però l’origen és clarament medieval, i explica per què la història de Ribes és inseparable del seu territori rural: durant segles, bona part dels ribetans van viure en masies o veïnats, no al centre.

El Palou i el trasllat del poble cap al centre actual

A partir del segle XVI es va consolidar el nucli al voltant de l’actual barri del Palou. El Ribes modern no va créixer ampliant-se al voltant del castell, sinó creant un nou centre a una certa distància. Places, carrers principals, cases dels americanos, la Casa de la Vila modernista (1891–1893) i finalment la nova església van anar configurant el Ribes dels segles XIX i XX, mentre Sota-ribes quedava com una càpsula històrica.

Sant Pau: un espai sagrat amb possibles arrels romanes

L’ermita de Sant Pau, entre vinyes, està documentada des del segle XV, tot i que l’arqueologia suggereix un ús molt més antic del lloc, potser ja romà. L’edifici actual és essencialment del segle XVIII. El 1845 l’ermita i els seus terrenys es van declarar de propietat municipal, cosa que en va evitar la privatització. El 1936 se’n va destruir gairebé tot l’interior, tot i que després de la guerra hi van tornar dos dels pocs retaules salvats de l’església vella.

Cada 25 de gener, Festa Major d’Hivern, l’anada i baixada de Sant Pau —documentada des del segle XVIII— aplega diables, gegants, capgrossos, bastoners, cercolets, panderetes i el Drac de Tres Caps: història medieval i cultura popular continuen unides pel mateix camí.

La vinya: el paisatge que va modelar Ribes

Durant generacions la vinya va ser una de les bases econòmiques del territori. Les barraques de pedra seca que encara esquitxen el terme servien per guardar eines, aixoplugar-se d’una tempesta o descansar lluny de la masia, i s’aixecaven amb la pedra treta dels mateixos camps, sense morter.

L’expansió vitivinícola va ser enorme al segle XIX, quan la fil·loxera va arrasar primer les vinyes franceses i es va disparar la demanda de vi català. Després va arribar la paradoxa cruel: la mateixa plaga va arribar a aquestes terres i va provocar una greu crisi a finals de segle, que ajuda a explicar l’emigració a Amèrica.

Els «americanos»: quan Cuba va canviar la fesomia de Ribes

A finals del segle XIX i inicis del XX, molts ribetans van marxar a Amèrica. A Ribes s’ha anomenat tradicionalment americanos els que van tornar amb fortuna. No tots van triomfar: la memòria recorda sobretot els que van tornar enriquits perquè van aixecar cases i van finançar institucions.

Els que van tornar amb capital van formar una petita burgesia local, van construir residències colonials o historicistes i van invertir en obres públiques, religioses i assistencials. El carrer Major es va omplir de cases senyorials en les darreres dècades del segle XIX.

Fins i tot el rellotge de l’ajuntament recorda Amèrica

Fins i tot el rellotge de la Casa de la Vila es relaciona amb aportacions de capital d’ultramar. La plaça de la Font recorda l’arribada de l’aigua canalitzada, i pel carrer del Pi i altres carrers hi ha cases d’aquella època com Can Mauri, Can Milà de Palou, Can Giralt o Can Quadres. L’aventura americana va penetrar en la trama urbana, les institucions benèfiques, l’aigua, el rellotge públic i fins i tot el perfil de les torres de l’església.

El Redós de Sant Josep i Sant Pere

Els germans Josep i Pere Jacas i Planes, enriquits a Cuba, van finançar un asil-hospital per a persones malaltes i sense recursos. La institució es va crear el 1899; la primera pedra es va posar per la Festa Major de Sant Pere del 1901 i les obres, de l’arquitecte modernista Josep Font i Gumà, van acabar el 1905.

Amb jardí, claustre, capella i torre, és un dels conjunts més singulars del municipi. Les Germanes Darderes el van atendre durant gairebé un segle, i durant la Guerra Civil van continuar treballant tot i que van deixar de portar l’hàbit.

La nova església i una orientació curiosa

Amb el poble desplaçat, mantenir la parròquia a Sota-ribes es va fer incòmode. Amb l’ajuda del capital americano es va construir una església neogòtica inaugurada el 4 de setembre de 1910, les dues torres de la qual van canviar el perfil de Ribes. La façana es va orientar cap a la masia de Can Coll, on vivia el mecenes Francesc Marcer. Durant la Guerra Civil va ser saquejada i utilitzada com a magatzem.

Josep Bertran Miret, el farmacèutic que escrivia la vida del poble

Josep Bertran Miret (Ribes, 1852), fill de l’americano Miquel Bertran i Miret, farmacèutic, aficionat a la fotografia i un dels fundadors del Redós, va escriure dietaris entre el 1882 i el 1902. Són una joia: malalties, festes, veïns, el temps i petites notícies que importaven a qui vivia a Ribes fa més d’un segle.

La Guerra Civil i la memòria

Com gairebé tot Catalunya, Ribes va patir la Guerra Civil (1936–1939): patrimoni religiós destruït, l’església nova saquejada i l’interior de Sant Pau devastat. Després va caldre reconstruir edificis, però també associacions i maneres de viure. L’Arxiu Municipal ha recollit testimonis orals i audiovisuals d’abans i després de la guerra.

De 2.000 habitants a desenes de milers

El 1900 Ribes tenia uns 2.081 habitants i el 1960 amb prou feines 2.282. El 1970 ja en superava els 5.000, el 2001 arribava als 23.134 i avui en supera els 32.000. La causa va ser la transformació de l’àrea de Vilanova, Sitges i el Garraf… i el naixement de les Roquetes. Abans, el 1923, el municipi ja havia viscut un episodi singular de modernitat amb la inauguració de l’Autòdrom de Terramar, a prop del límit amb Sitges.

Les Roquetes: l’altre gran poble nascut dins del municipi

Des dels anys 1960 van créixer ràpidament les Roquetes, al costat de Vilanova i la Geltrú. Moltes famílies hi van arribar buscant feina a la indústria i van trobar al terme de Ribes terrenys més barats; sovint es van construir les cases elles mateixes.

Fins al 1967 era un conjunt d’edificacions disperses amb moltes mancances. Els blocs de l’entrada (1968), al voltant de l’actual avinguda de Catalunya, en van accelerar la consolidació i hi van atreure, entre d’altres, treballadors de RENFE i famílies de Vallcarca, on la fàbrica de ciment feia molt difícil viure-hi.

Un poble que va créixer abans que els seus serveis

Els habitatges van arribar abans que els serveis: l’aigua potable completa no va arribar fins al 1976–1977, el clavegueram es va acabar el 1984 i el gas natural el 1991. Aquestes mancances van impulsar una intensa mobilització veïnal. La Festa Major de les Roquetes va començar el 1973 i els primers balls populars van arribar el 1974.

Mary Muñoz, la dona que va fotografiar el naixement de les Roquetes

Mary Muñoz de Morales (1948), instal·lada a les Roquetes el 1972, va participar en moviments veïnals i en la creació de la Festa Major. Des de la seva botiga de fotografia va documentar durant dècades el creixement del nucli: el seu arxiu, d’un miler d’imatges, permet veure el naixement d’una població moderna gairebé en temps real.

Dos centres, un sol municipi

Les Roquetes van arribar a superar en població el nucli històric, i molts serveis es van duplicar: esports, sanitat, escoles, instituts i oficines. Poques poblacions catalanes mostren tan clar, dins del mateix terme, dos processos urbans separats per gairebé mil anys.

Les festes ho reflecteixen: Ribes celebra Sant Pau (25 de gener) i Sant Pere (29 de juny); les Roquetes, Santa Eulàlia (12 de febrer) i Sant Joan (24 de juny); i Puigmoltó, Sant Jaume (25 de juliol).

Un castell, una riera, les timbes i un pi centenari

La riera ha excavat durant segles les parets argiloses de les timbes, molt visibles a l’entorn de Sant Pau. Al costat de Sota-ribes, el pont de la Palanca i el pi centenari completen una imatge que forma part del paisatge emocional del poble: nom, castell, riera, vinyes, camins i festes són una mateixa relació entre població i territori.

Diversos Ribes superposats

Potser la curiositat més gran de Sant Pere de Ribes és que no té una única història de naixement: el territori ibèric i romà, el Ribes fronterer del 990, el món de Sota-ribes i Puigmoltó, el trasllat al Palou, el Ribes del vi, el dels americanos, el ferit per la guerra i el contemporani de les Roquetes. La seva història no està tancada en un nucli antic: cada època hi va deixar un Ribes diferent sense esborrar del tot l’anterior.

Recorre la història en pocs quilòmetres

Gairebé tota aquesta història es pot recórrer a peu o en una passejada curta:

1. Castell de Ribes, la torre de fa un mil·lenni (avui centre d’interpretació).
2. Sota-ribes i l’Església Vella, amb la rectoria i la Casa del Terme.
3. La riera, el pont de la Palanca i les timbes.
4. Ermita de Sant Pau, entre vinyes.
5. El Palou i el carrer Major, amb les cases dels americanos i la Casa de la Vila.
6. El Redós de Sant Josep i Sant Pere i l’Església Nova del 1910.
7. Les Roquetes, la història urbana de les darreres sis dècades.